L’ Atlètic Sant Just escriu un altre capítol en la seva jove història

Malgrat la seva precocitat, el conjunt de Sant Just Desvern ha plantat cara al RCD Mallorca en la seva cita amb la Copa del Rei

Cent anys d’història, cinc categories i molts, molts milions d’euros separaven la línia divisòria de l’Estadi Municipal de L’Hospitalet el 29 de setembre. Una barrera simbòlica, gairebé poètica, entre el futbol de barri i el futbol d’elit. D’una banda, un club nascut de la passió d’un grup de pares que volien un espai on els seus fills poguessin créixer en valors i futbol; de l’altra, un històric de Primera Divisió, subcampió de la Copa del Rei fa tot just dos anys.

L’Atlètic Sant Just, fundat el 2010, és un club jove, però amb una trajectòria ascendent, d’aquelles que exemplifiquen el poder del treball col·lectiu. En només una dècada ha passat de competir als camps de terra de les categories més baixes a veure’s cara a cara amb un equip de la màxima categoria. Aquesta és, sens dubte, una fita que va molt més enllà del marcador.

La Copa del Rei, en el seu format actual, ha regalat històries com aquesta: enfrontaments que apropen mons que, habitualment, viuen separats per pressupostos, televisió i infraestructura. Però per a la gent de Sant Just Desvern, aquest partit no era un premi simbòlic, sinó una oportunitat per demostrar que el futbol modest també és capaç d’escriure grans nits.

QUE NO ENS PRENGUIN LA IL·LUSIÓ

El conjunt de Sant Just Desvern, tot i no poder jugar al seu estadi per normativa federativa, no va perdre la il·lusió d’afrontar una cita tan esperada. Encara faltava més d’una hora per al xiulet inicial i l’Estadi Municipal de L’Hospitalet ja lluïa els colors blau i groc per animar el seu equip. 

L’ambient de futbol era total: cues als controls d’accés, olor de entrepà, samarretes locals per tot arreu i la inconfusible melodia del futbol. Càntics, tambors i palmades que la mateixa entrada propiciava amb el repartiment de les paperetes de plàstic que els aficionats colpejaven. Encara no s’entreveia ni un sol jugador sobre la gespa, i la graderia ja era una autèntica caldera.

L’eufòria preventiva no sorprèn. Respon a la magnitud de l’ocasió. Un equip que tot aficionat ha vist néixer i créixer s’enfrontava a un club de la màxima categoria del futbol espanyol. Un sentiment de pertinença de qui ha estat testimoni de tot el procés, com qui veu el seu fill treballar del que ha estudiat i sap tot el que ha hagut de passar per arribar-hi. L’Atlètic Sant Just s’havia citat en una festa una mica més multitudinària del que és habitual, on els mitjans nacionals compartien espai amb aquells que hi són cada cap de setmana

EL PARTIT

El xiulet inicial es va intuir més pel moviment dels jugadors que no pas pel so del xiulet, inaudible per a qui era a prop de la grada d’animació. L’aposta dels locals era clara: temptejar el terreny, dues línies molt juntes i una sola referència a dalt fins a nou avís. Tant és així que fins al minut cinc no van tenir la seva primera possessió de pilota, amb el clàssic “A por ellos!” animant des de la graderia.

Els primers deu minuts del partit semblaven dins del guió. Un Atlètic Sant Just tancant passadissos interiors i cedint els carrils. Les bandes mallorquinistes insistien amb centrades laterals, però sense massa perill gràcies al bon treball defensiu dels catalans.

No seria fins al minut 14 que arribaria el primer xut a porta del partit… i seria dels locals. Un xut llunyà d’Erik Beattie, que va caçar la pilota després d’un bot sense massa perill. Una ocasió que arribaria gairebé consecutivament amb una excel·lent jugada individual de Nacho Palacios per l’esquerra, que acabaria amb una altra rematada, aquesta vegada de Jan González, que després de driblar el porter es toparia amb Olaizola, que evitaria el gol local.

Una altra ocasió: una vaselina, una mica desviada, de nou de Jan González. El número 10 feia una gran feina tot i ser un illot solitari entre samarretes vermelles. Cada passada a l’espai era una amenaça per al conjunt balear. Eren grans minuts dels de Conrad García, que no podia estar-se quiet a l’àrea tècnica per culpa dels nervis.

El minut d’inflexió arribaria al 24. El ja mencionat Nacho Palacios, que segurament estava signant la millor actuació fins al moment, seria expulsat amb vermella directa després d’una acció que els mitjans locals van descriure com “les ganes de l’innombrable de desequilibrar el partit”. Malgrat l’entrebanc, el partit marxaria al descans amb empat a zero.

La segona part seria un monòleg visitant. Tot just començar arribaria el primer gol del Mallorca i, després, els constants embats. Tot i això, la graderia —com també l’equip— no va defallir en cap moment. El “Sí se puede!” era la banda sonora d’un partit que al minut 70 era ja 0-2 amb un jugador menys. L’equip de Lliga Elit no va deixar de lluitar fins al final i fins i tot va estar a escassos metres d’aconseguir el gol de l’honor en els últims instants.

MÉS QUE UNA DERROTA

S’havia acabat. El somni havia tocat a la seva fi i la nit màgica que s’havia promès el Sant Just va acabar com dictaven les diferències pressupostàries. Però, per un cop, això no importava.

El RCD Mallorca avançava de ronda, sí, però la sensació a L’Hospitalet era la contrària: que aquell vespre els vencedors eren els locals. Quan va sonar el xiulet final, jugadors i afició es van fondre en un aplaudiment comú, de gratitud i orgull.

Els més petits van envair la gespa per fer-se fotos amb els seus ídols. Els jugadors, esgotats, però somrients, els van correspondre amb abraçades i fotografies improvisades. Aquella comunió entre club i poble explicava millor que cap crònica el que significa el futbol modest: la proximitat, el sentiment, la identitat compartida.

Perquè aquell vespre, més enllà del resultat, l’Atlètic Sant Just va demostrar que el futbol és molt més que categories i pressupostos. És memòria, esforç i orgull col·lectiu.

“ORGULL”

“Haver jugat la Copa del Rei, per a un club tan petit i familiar com el nostre, és un orgull per a nosaltres”, deia Marc González Tarruella, “Tarru”, tot just acabar el partit. Orgull: la paraula més repetida d’aquella il·lusionant nit de futbol. Jugadors, entrenador, cos tècnic, afició i directiva. El club que aconsegueix que tothom remarqui en la mateixa direcció té la fórmula de l’èxit.

L’ascens meteòric de l’Atlètic Sant Just no és fruit de la casualitat, i experiències com aquesta només fan que reforçar un vincle que, si es manté unit, podrà continuar somiant amb nits com aquesta més sovint. El futbol són alegries i tristeses, pujades i baixades. La veritable importància rau en el fet que aquestes experiències vagin construint un llegat que, per molts cops que rebi, continuï dret gràcies a la fortalesa dels seus fonaments.