Jan González: “L’Atlètic Sant Just ho és tot per a mi”

El santjustenc viu la seva setzena temporada al club amb la màxima il·lusió i el desig de no posar-se cap sostre com a club

Jan Antoni González Oller va néixer el 5 de juliol de 1993 a Sant Just Desvern, on s’ha criat i ha viscut tota la seva vida juntament amb els seus pares. Actualment, viu de les seves dues passions: el futbol i la docència. Des que es va fundar l’Atlètic Sant Just (2010) ha estat involucrat en aquest projecte, fent tant de jugador, com d’entrenador i coordinador del futbol base. Per altra banda, és graduat en INEF i treballa com a professor d’Educació Física a un institut de Molins de Rei. 

Ha viscut l’ascens del seu club des de 4a Catalana fins a la Lliga Elit, sent avui el capità de l’equip, i recentment, ha estat seleccionat per representar Catalunya a la Selecció Catalana Amateur. La seva llarga trajectòria, les fites assolides, els reconeixements i la seva qualitat, han fet que s’hagi guanyat un lloc entre un dels noms que quedaran marcats per sempre al futbol català. 

A què et dediques fora del futbol?

Soc professor d’Educació Física a un institut públic a Molins de Rei. Fora del terreny de joc, soc professor i coordinador del curs de segon d’ESO. Aquest és el meu cinquè any. Per sort, també vaig poder aprovar les oposicions. No tinc la plaça allà, però sí que em puc mantenir en aquest centre. El cert és que estic molt content també per aquesta part, perquè a banda del futbol, l’altra meva gran vocació i gran història de vida és ser professor d’Educació Física. Tant el meu pare com la meva mare ho eren, i ho he mamat des de molt petit. 

Per altra banda, vaig fer d’entrenador de futbol base de l’Atlètic Sant Just fins fa dos anys, que van fer un total de 14 temporades. En ocupar-me tantes hores el fet de ser professor, vaig deixar d’entrenar a la canalla, perquè també ocupa moltes hores, sobretot del cap de setmana. I ara, amb els viatges de la Lliga Elit, que anem per tot a Catalunya, encara més. Sentia que necessitava una mica de vida personal també. De totes maneres, sí que estic fent de coordinador del futbol 7 de l’Atlètic.

A què acostumes a dedicar el teu temps lliure? 

Durant el dia a dia és gairebé tot futbol. Aquest any estem entrenant quatre dies a la setmana, a banda del partit del cap de setmana. Tenir tots els caps de setmana ocupats et complica una mica trobar altres hobbies. De totes maneres, m’agrada molt anar al teatre. Els dijous, que és el dia que tenim lliure, m’agrada fer alguna cosa de teatre o cinema. La resta de temps lliure ja és més dedicat a les vacances. M’agraden molt les Illes Balears, sobretot pels viatges d’estiu. Els meus pares anaven a Formentera des que era petit, i hi he anat tota la vida. A més, un dels meus millors amics de la universitat és menorquí i sempre que puc vaig a Formentera i Menorca. És una de les meves passions de l’estiu.

Tres adjectius que et defineixin com a persona.

Empàtic, positiu i racional. 

I com a futbolista? 

Velocitat, gol i equip. 

Com van ser les teves primeres passes al món del futbol? 

És curiós, perquè el meu pare va ser professional de l’handbol i va arribar a jugar a Primera Divisió. Suposo que devia veure que a mi m’agradava molt la pilota per terra i no a les mans, i em va apuntar a futbol des de ben petit. Així doncs, Vaig començar a jugar a futbol amb 5 anys, i vaig créixer al FC Sant Just, on vaig jugar fins a ser juvenil de primer any. A partir de la següent temporada, els meus pares, juntament amb els d’altres companys, van fundar l’Atlètic Sant Just, on porto 16 temporades.

Ídol o referent de la infantesa?

Un dels meus grans ídols va ser Thierry Henry. De fet, crec que com a jugador m’hi puc assemblar. Un extrem ràpid, amb el primer control que tenia, i la seva bona definició, són coses que et fixes i copies molt dels jugadors que idolatres. A partir d’aquí, també vaig gaudir molt el moment de Ronaldinho al Barça i, òbviament, des que apareix Leo Messi, passa a ser un ídol pràcticament de tothom. 

Quin és el moment més especial, futbolísticament parlant, de la teva carrera? 

Tots els ascensos que hem aconseguit. Cada ascens el guardes a la memòria amb un record inesborrable. Tots tels emportes a la motxilla d’una forma molt positiva. És clar que l’ascens a la Lliga Elit, la màxima categoria de futbol català, va ser molt especial per al club, però sobretot per nosaltres, els que portàvem des del dia zero. 

A més, aquesta fita ens va permetre arribar, probablement, al moment més històric pel club fins a l’actualitat: jugar la Copa del Rei contra el RCD Mallorca. Va ser un èxtasi pels jugadors i per tot el club el fet de portar un equip de Primera Divisió a jugar davant un club que s’havia creat feia 15 anys. Em quedo amb tot el que va suposar la Copa del Rei; poder passar la primera eliminatòria, en la qual, personalment, vaig poder fer un hat-trick, i veure’t encara a la taula de màxims golejadors de la competició, és increïble.

Evidentment, però, em quedo sobretot amb el dia del partit contra el Mallorca. Hi havia un ambient espectacular, l’afició animava cada acció i la connexió que es va generar entre afició i jugadors va ser quelcom realment màgic i molt especial, que no sé si ho tornarem a viure. 

Si t’haguessis de quedar amb un partit de tots els que has jugat al llarg de la teva trajectòria, amb quin et quedaries? 

El cert és que en guardo molts, perquè per sort, he tocat totes les categories del futbol català: des de la segona juvenil fins a la quarta catalana i ara arribant a Lliga Elit. Si me n’hagués de quedar amb només un, probablement seria el dia que pugem a la Lliga Elit, a casa contra el San Juan Atlético de Montcada. Aquell partit també vaig poder aportar a l’equip amb dos gols i, a més, vam remuntar el resultat que teníem advers de l’anada. La veritat que va ser un moment molt especial. 

I si t’haguessis de quedar amb algun dels gols?

El primer gol que vaig marcar en el partit de tornada de la final del play-off d’ascens a Lliga Elit, davant el San Juan Atlético de Montcada. Anàvem perdent l’eliminatòria i, al minut 10, aconsegueixo marcar un gol molt maco per l’escaire que ens feia empatar-la. Després, tot i que malauradament no va servir, però la temporada passada, a l’anada del play-off, aconsegueixo fer un gol de vaselina molt bonic. Anàvem 2-2 al minut 85 al camp del Can Vidalet. I si m’hagués de quedar amb un dels més recents, que personalment per mi ha significat bastant, pel nivell de confiança que m’han donat, és el que vaig poder fer amb la selecció catalana, en els quarts de final de la Fase Final Nacional de la Copa Regions UEFA, que era el 2-0 contra l’Aragó. La veritat que va ser un gol que recordaré molt, perquè em sento molt català, i poder-me estrenar en una competició oficial d’aquesta manera, i ajudant l’equip a poder assolir aquesta fase final, ho tindré molt guardat.

Quin és el moment més dur que has viscut tu en termes futbolístics mai a la teva carrera?

Durant el segon any de l’Atlètic, jugant a juvenil Primera, vam fer una temporada boníssima i vam ascendir. Doncs durant aquell any, just el dia de Sant Jordi, em van detectar un bacteri al cor i em vaig haver de quedar ingressat amb pronòstic molt reservat. En total, em van ingressar un mes i mig sense poder sortir de l’hospital, perquè aquest bacteri m’anava menjant per dins i els primers dies no trobàvem què era. Per sort, ho van trobar i em va funcionar tot el que em van injectar, però va ser un moment molt fotut; pel futbol, però sobretot de vida, ja que ho has de deixar tot de banda i apostar per la teva salut. Finalment, tot va anar molt bé i ha quedat com una anècdota, però va ser un ensurt molt gran trobar-te en una situació tan delicada. 

He pogut seguir jugant amb normalitat i aquest bacteri no em va afectar més enllà. De no haver estat així, el cert és que m’hagués trencat molt el que era la meva aleshores, i el que és actualment.

Com va néixer l’Atlètic Sant Just?

Va néixer l’any 2010 arran d’una sèrie de pares que volien fer les coses de millor manera de la que s’estaven fent, o del que pensaven que s’estaven fent aleshores a l’altre club del poble (FC Sant Just). Uns d’aquests pares van ser els meus, juntament amb els dels germans Palacios (Nacho i Alejandro) -companys del primer equip-, entre d’altres. 

Es va voler crear un club diferent, on s’apostés més per la base, on s’intentessin fer les coses pensant molt amb els infants, amb el creixement i amb una aposta real per a un futbol formatiu i competitiu; en un poble que és molt gran, està molt a prop de Barcelona i donava moltes possibilitats. Des de l’inici es van fer molt bé les coses, es va començar a tenir un sistema i un estil de joc molt clar, on l’aposta, a l’inici, era portar coordinadors i entrenadors de la Barça Escola. D’aquesta manera, vam aportar un model molt basat en el futbol associatiu, i a partir d’aquí el club va començar a créixer molt ràpidament, la veritat, tant pel que fa a joc, com pel que fa a equips i nombre de jugadors. Això va fer que ens disparéssim ràpidament, fins al punt que amb aquestes setze temporades, el club ja tingui més de 600 jugadors i 40 equips. 

Gràcies a molta feina ben feta, ha fet possible que ens féssim un nom al futbol català i que a poc a poc anem creixent tant en l’àmbit de la base, com en el del primer equip.

Què significa l’Atlètic Sant Just per tu? 

L’Atlètic Sant Just, en el món del futbol, ho és tot per a mi. Bàsicament perquè el vam crear des de zero i tot el que això suposa, i el nom i la volada que ha agafat el club és un motiu d’orgull i fa tenir un sentiment de pertinença que és únic en el món del futbol. 

Des de l’inici hem intentat, els que portem més anys, fer créixer el club, portar-lo a allò més alt, i l’any passat vam estar a punt de tocar el cel intentant pujar l’equip a la 3a RFEF. De totes maneres, l’hem tocat una mica (el cel), almenys amb la punta dels dits, havent portat al poble a un club de Primera Divisió com el Mallorca. Aquest sentiment de pertinença és una de les principals raons que han fet que mai marxés de l’Atlètic. Creure en el club que hem creat, seguir fent-lo gran i intentar portar-lo el més alt que puguem. Apostem pels valors de l’empatia, la capacitat d’esforç, la solidaritat; i que tot això es vegi en un club català, i en un esport que treu el millor, però a vegades també el pitjor, de moltes persones, és per estar molt orgullós i satisfet. 

Com va ser el fet d’haver de jugar el partit més ‘important’ de la història del club fora de Sant Just?

Primer de tot, viure la Copa del Rei aquest inici de temporada ha estat realment molt especial, amb tot el que ha suposat tant pel poble, com per al club, com per nosaltres com a jugadors. De fet, mesos després de disputar-se el partit, l’Ajuntament ens farà una rebuda amb alguns regals que ens volen entregar, i un documental que ens van fer de la Copa del Rei. Va significar moltíssim arribar a portar el club fins aquí. Les dues setmanes anteriors al partit, vam sortir a totes les televisions i ràdios, i se li va donar molta visibilitat. Però, tot i això, sembla que no va ser la suficient perquè et deixin jugar a casa, fent les modificacions pertinents. La veritat que ens va fer molt mal no poder jugar el partit al poble. 

Els dos motius de més pes eren la llum i l’aforament, però el cert és que, pel que fa a l’aforament, el president ja havia buscat graderies supletòries; i pel que fa a la llum, l’Ajuntament també havia buscat llums supletòries per augmentar la qualitat de l’enllumenat i que es pogués jugar. Tot i això, vam tenir la sensació que, des de la reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) s’ho treien ràpidament de les mans i que els suposava massa feina gestionar-ho tot. Com comento, l’Ajuntament va estar molt per nosaltres, va intentar promocionar el tema de les llums i el de l’aforament de graderies supletòries, però es va enviar tota aquesta informació a la RFEF i es va rebre un mail molt breu: “No podreu jugar al vostre camp”. Ens va saber realment greu perquè ens hauria agradat molt poder competir a casa. Tot i això, agrair al CE l’Hospitalet que ens va deixar el seu camp, que hi va poder entrar més de 3.000 persones i això també va ajudar que, segurament, hi hagués més gent de la que hagués hagut a Sant Just. 

Quin futur t’agradaria que agafés el club en els darrers anys? 

M’agradaria no posar-nos sostre, intentar competir al màxim i ser humils, sobretot ser molt humils. Quant al primer equip, estem veient que la Lliga Elit és molt complicada i, de fet, ara som més a prop del descens que de play-off. De totes maneres, no vull que ens posem sostre; vull seguir escalant dins el futbol català i, per què no, tocar la 3a RFEF.

A escala de club, m’agradaria seguir mantenint aquests ideals, aquesta base tan gran que permet que tothom se senti partícip d’on és. Des de la competició, la formació i l’aprenentatge, que tothom pugui trobar el seu nivell i trobi en el club una família, perquè realment l’Atlètic és així. Per posar un exemple, alguns dels jugadors del primer equip som entrenadors de la base, i això fa que ens tinguin molt presents i que connectem molt amb ells. Hi ha una connexió i participació que, en altres clubs, poques vegades passa. Això és el que genera aquest clima de família que comento. D’aquesta manera, sense un sostre, passa a passa i dia a dia per poder seguir creixent.

Què significa per tu representar Catalunya? 

És un orgull immens. Personalment, ho vaig poder viure per primera vegada el 2019, just abans de la pandèmia. En aquell moment estava a primera catalana i no existia la Lliga Elit. En aquella ocasió, però, vam perdre a la primera fase. Ara, sent ja més gran, que em poguessin tornar a trucar després de la gran temporada passada que vam fer, va ser un orgull. Només poder ser allà ja estic molt content; però haver pogut jugar un partit de titular, haver entrat en els tres partits que hem jugat, i a més haver pogut ajudar amb un gol, la veritat és que és un orgull immens. Em sento molt català, a Catalunya me la sento molt meva, i poder defensar la nostra selecció, que com diu el president som “l’única selecció oficial de la Federació Catalana”, és tot un orgull i m’emociona estar al camp defensant aquesta samarreta. 

Com et sents en ser l’únic representant de la Lliga Elit dins la selecció?

Molt orgullós. A la Lliga d’Elit hi ha molt talent: talent jove i jugadors que ja tenen una certa  edat, però que són molt bons. Cada setmana veig jugadors de molt nivell que penso que podrien estar a categories superiors. Individualment, doncs, que sigui jo l’escollit de tots els jugadors que competeixen a la Lliga Elit és d’agrair. Només puc donar les gràcies, deixar-m’ho tot al camp i que vegin que poden confiar en mi.

Què opines de la Lliga Elit? 

Em sembla una lliga molt competida i amb molt de nivell en la qual els equips tenen jugadors i plantilles molt compensades. És una categoria que et demostra que o estàs al teu màxim nivell i controles els detalls, o pots perdre i guanyar contra qualsevol equip. Ja estem veient que guanyes dos partits i et plantes a zona de play-off, però en perds dos de seguits i te’n vas al descens. Per tant, has d’estar molt concentrat i aquesta igualtat fa que tots els partits prenguin una dimensió que és l’única. 

On et veus d’aquí a 10 anys?

Sent sincer, d’aquí a 10 anys, amb 42 crec que no estaré jugant. En prendré un descans, ja que, amb el que m’agrada l’esport, m’agradaria tenir caps de setmana lliures per dedicar-los a algun altre esport com la bicicleta o anar a córrer.

Per altra banda, estic segur que seguiré vinculat a l’Atlètic Sant Just d’alguna manera, perquè crec que no ho acabaré de deixar mai. Sempre estaré allà donant suport per tot el que hem arribat a crear i perquè sempre tinguin la meva visió, sigui quin sigui el meu rol. 

Quant al món més personal i laboral, m’encantaria seguir treballant a la mateixa feina que tant m’apassiona: ser professor d’Educació Física.