Ernest Forgàs: “Mai hauria imaginat ser on soc ara, amb aquesta edat, i sentir-me tan feliç”

El davanter vilafranquí de 32 anys repassa la seva llarga trajectòria i mostra el seu costat més personal

Ernest Forgàs Pallarès, nascut a Barcelona el 20 de juliol de 1993, va viure i créixer, juntament amb els seus pares, a Vilafranca del Penedès. Des de ben petit va sentir una forta passió pel futbol, i a poc a poc, jugant en etapa formativa a equips com el FC Barcelona o el Gimnàstic de Tarragona, va anar fent passes fins a arribar a debutar al futbol professional amb 21 anys, al CE Sabadell. Des d’aleshores, ha passat per diferents clubs com el FC Andorra, el CD Badajoz o la UE Sant Andreu. Després d’algunes lesions, i encarant l’etapa final de la seva carrera, Forgàs afronta una il·lusionant etapa a l’equip de la seva ciutat, el FC Vilafranca. 

Com van ser les teves primeres passes al món del futbol?

Vaig començar al Montagut, l’equip de la meva escola; m’ho passava molt bé jugant amb els meus amics. De fet, me’n recordo que, de petit, em van portar a la Fundació Atlètic Vilafranca, i al primer entrenament em vaig posar a plorar, perquè realment jo el que volia era jugar amb els meus amics i a l’escola. I la veritat que al Montagut em va anar molt bé. 

L’últim cap de setmana de competició, els meus pares em van apuntara les proves del Barça, per entrar al Benjamí ‘B’; i hi vaig anar. De quatre-cents nens que érem a les proves, només en passaven dos, i un d’ells vaig ser jo, juntament amb el Daniel López. 

A partir d’aquí, vaig estar 8 anys al FC Barcelona; dos a la UE Cornellà, dos al Terrassa FC; un al UFB Jàbac i Terrassa; un a la UE l’Hospitalet; i dos al Gimnàstic de Tarragona, on vaig acabar la meva etapa de futbol base.

Com combinaves els estudis i el futbol durant la teva etapa adolescent?

Al Barça entrenàvem a les 6 de la tarda, i del Montagut sortia a les 5 de la tarda. La meva mare em portava de Vilafranca fins a Martorell, a una àrea de servei. Allà, esperava el meu pare, qui em portava finalment a entrenar. Era complicat i un esforç molt gran dels meus pares.

Ídol o referent de la infantesa?

Segurament em quedaria amb Ronaldinho. Durant la meva etapa al Barça, vaig poder veure’l entrenar en persona, i el que feia als entrenaments amb la pilota, no li he vist fer a ningú altre. Per mi va ser el millor del món. 

Si t’haguessis de quedar amb un partit de tots els que has jugat al llarg de la teva trajectòria, amb quin et quedaries?

Te’n diria dos. El primer, el del debut al futbol professional, a Segona Divisió A, amb el CE Sabadell. Un 25 d’octubre de 2014, a l’estadi de Son Moix, contra el Mallorca. 

El segon, és un partit de quan era molt petit i jugava al Barça. Va ser en un torneig a Torelló.  Era la final i vaig tenir la sort de fer-li gol al Reial Madrid i ser campions. Recordo que el camp estava ple, i a més, aquell gol em donava el premi a màxim golejador del torneig; de fet, encara el tinc guardat a casa. 

A banda d’aquests dos, també recordo amb molta estima el que vaig fer el meu primer gol al futbol professional. També va ser amb el primer equip del CE Sabadell, contra el Sevilla, a la Nova Creu Alta, en una eliminatòria de la Copa del Rei.

Dels més de 100 gols que has fet, a quin li guardes especial estima o record?

Em quedaria amb tots. Soc d’aquells jugadors que pensen que cada gol compta, sigui el que sigui. Evidentment, n’hi ha alguns més especials que altres, però em quedaria amb tots ells. 

L’estadi més impressionat en què que has jugat mai? 

Riazor (RC Deportivo), Gran Canaria (UD Las Palmas), El Sardinero (Real Racing Club de Santander), el Sánchez Pizjuán (Sevilla FC). No sabria dir-te’n un, però poder jugar a aquests estadis ha estat increïble. 

Quin ha estat el moment més dur que has viscut mai en termes futbolístics?

Sens dubte, les lesions. El moment més dur que he viscut va ser amb el primer equip del CE Sabadell. Era l’última setmana de pretemporada, i anava a ser titular contra el Betis la setmana següent, que ja era el primer partit de lliga (Segona Divisió A aleshores). En el penúltim amistós, al camp del Reus, se’m va sortir l’espatlla. Havíem de jugar dijous a Reus, diumenge amb l’Espanyol i després ja començàvem la lliga enfront del Betis.

Aquella setmana, quan encara no m’havia lesionat, em va agafar el capità i em va dir: “Diumenge seràs titular, ja ho he parlat amb l’entrenador (Miquel Olmo). Jugaràs vint minuts contra el Reus; titular contra l’Espanyol per agafar ritme, i diumenge, amb el Betis, titular”. Doncs, al camp del Reus, a la primera jugada que vaig tenir, se’m va sortir l’espatlla. Aquesta lesió la veritat que va ser molt dura. 

També en recordo una altra, amb el juvenil del Gimnàstic de Tarragona, quan tenia 17 anys i m’anaven a pujar amb el primer equip. En l’última jornada de la temporada amb el juvenil, contra el RCD Mallorca, em vaig fracturar la tíbia. I recentment, la lesió amb el Sant Andreu, que també va significar una patacada difícil d’assumir.

Aquestes tres lesions considero que m’han marcat molt, ja que estava en circumstàncies de fer un pas endavant i m’ho van impedir. 

Quins són els equips que més t’han marcat al llarg de la teva trajectòria?

En l’àmbit personal, m’ho vaig passar molt bé a Rubí. Tot i ser Tercera Divisió, aquella temporada vaig créixer molt, i a més, s’hi va sumar que venia d’un any dolent a la Pobla de Mafumet. 

A Andorra vaig ser molt feliç, i a la UE Olot i la UE Sant Andreu també m’ho vaig passar molt bé. El Sant Andreu, tot i el poc que vaig poder jugar, m’ha marcat molt. La seva afició és d’un altre nivell.

Després, futbolísticament parlant, també destacaria el CE Sabadell; jugar una temporada a Segona Divisió A et fa aprendre molt. 

Per altra banda, quant a experiències negatives, les temporades al CD Badajoz i al CF Talavera van ser molt dures, tot i que em van fer fort mentalment. 

I el vestuari en què més has gaudit estar?

El de la UE Rubí. També és cert que era més jove i ho veia tot diferent, però a Rubí, per exemple, cada divendres anàvem tots els jugadors a prendre alguna cosa. 

Si n’hagués de dir més; Reus també tenia un molt bon vestuari, i Andorra, també. A Andorra, però, hi havia molta gent veterana i ja canvien les coses. Quan hi ha gent més jove, és diferent. 

Quin és el teu objectiu aquesta temporada?

Gaudir. Estar bé en l’àmbit mental i tornar a gaudir del futbol, que, en part, per això m’he quedat al costat de casa. Individualment, vull tornar a agafar bones sensacions, sobretot físicament; i col·lectivament, vull ascendir de categoria amb el FC Vilafranca. És cert que la situació en què estem ara mateix és complicada i no és la que esperàvem ni la que volem, però segueixo tenint el mateix objectiu que fa uns mesos: ascendir. 

Quant als gols, estic en un moment de la meva carrera en què no em capfico tant. Si tinc l’opció de donar-li a un company perquè el faci ell, ho faré. Veig els meus companys d’aquest any, que tots són molt bona gent i gens egoistes, i penso a ajudar-los a créixer i que tinguin opcions de poder arribar lluny.

Com et trobes a Vilafranca? 

M’agradaria quedar-m’hi anys. Vaig tenir interès d’altres equips i altres categories, però no vaig voler escoltar res. Aquí a Vilafranca estic molt bé; ja he viatjat molt, ara vull fer vida aquí i gaudir-ho. Com dic, espero acabar la meva carrera futbolística aquí, i si pot ser ascendint, millor.

Què opines de la Lliga Elit?

És molt dura, inclús diria estranya, perquè et pots trobar de tot. Sí que és cert que físicament no té res a veure amb categories més altes, canvia molt. El nivell tècnic i, sobretot, tàctic, és inferior. Els equips no entrenen tant, tot i que és completament normal, aquí no hi ha cap professional ni ningú que visqui del futbol. Per altra banda, però, pots veure jugadors, jugades o moments de molta qualitat. 

Què creus que es necessita per arribar a ser futbolista professional o semiprofessional?

Moltes coses. Mentalment s’ha de ser molt fort. Es necessita molta constància, sacrifici, i no només d’un mateix, també dels teus pares. Així doncs, si m’hagués de quedar amb un aspecte, diria la fortalesa mental, acompanyada de sacrifici i dedicació, la qual cosa implica moltes hores, molts moments durs, sacrificar la teva família, amistats, etc.

Tres adjectius que et defineixin com a persona?

Bromista, crec que ho soc bastant. Molta personalitat, ja que no soc una persona fàcil. Tinc un caràcter complicat quan m’escalfo. No de ser mala persona, però sí de tenir un caràcter fort. I per últim, em considero molt empàtic. Crec que intento entendre a les persones i el moment pel qual estan passant. 

I tres que et defineixin com a futbolista?

El primer: gol. Ho he tingut sempre. En segon lloc -tot i no ser un adjectiu-, em quedaria amb el joc d’esquena. I finalment, el meu joc aeri.  

On et veus d’aquí a 10 anys?

M’agradaria estar vinculat amb l’esport. No sé com, ni on, ni quan, però vull muntar quelcom amb la família que estigui relacionat amb el futbol i l’esport. Encara no m’he plantejat el què, ni quan, perquè la vida dona moltes voltes. Mai hauria imaginat ser on soc ara, amb aquesta edat, i sentir-me tan feliç. 

Però sí que tinc bastant clar, i tenint en compte que em vaig treure la carrera de CAFE, que voldré seguir lligat a l’esport. 

També espero d’aquí a deu anys tenir una família consolidada, amb dos o tres fills, tranquil, i gaudint la vida.